La casa dels horrors

Som la Dawn, el Cèdric i l’Òscar Adams hehehe. Foto d’aquí

Ens ho prenem amb filosofia, però és cansat. Quan un pis porta molts anys que no s’hi viu, comença a caure a trossos.

Quan ens vam mudar a Sabadell, el nostre pis portava 6 anys buit i gairebé 10 anys sense fer-s’hi res.

A banda de dedicar cap de setmanes sencers a llençar trastos, trastos i més trastos, en dos mesos ja hem viscut:

1. Una apagada elèctrica
2. Es va trencar el tub de la rentadora, es va inundar el cel obert i la cuina (20 minuts sortint aigua a dojo fins que vam trobar la clau de pas) i el veí de sota té goteres que l’assegurança no cobreix
3. Es va trencar la porta d’un armari empotrat-traster i la vam haver de reparar
4. Ahir a les 23.30 sento un bip-bip-bip… i és el congelador: la porta no tancava pq tenia massa gel acumulat. Ja ens veus amb un martell trencant el gel a corre cuita. En teoria la nevera és no-frost… però el congelador no ho deu ser!

I encara queda acabar de pintar, acabar de llençar una habitació plena (plena!) de trastos, arreglar alguna aixeta, canviar llums perquè fonen bombetes…

És molt cansat,  però no desesperem. Aquest pis s’ha convertit en el nostre projecte 2011.